Com totes les muntanyes mítiques, el Montseny fa respecte i encara més si l'acompanya la paraula "Turó de l'Home"

8 valents ens llevem ven d'hora, ven d'hora, com va dir el filòsof, i ens repartim en tres cotxes per desplaçar-nos al preciós municipi de Montseny a 550 metres d'altura. Un cop al pàrquing fem 4 estiraments ja que la ruta és dura i ens posem en marxa.

El Sherpa es deu haver fumat algo més fort de l’habitual ja que no troba el punt d’inici de la ruta i ens fot una passejada pel poble amb l’excusa de que hem d’escalfar...

Un cop encarats comencem a pujar per un camí asfaltat i ens endinsem al Parc Natural del Montseny, avui ens en farem un fart de pujar. Els primers 25 km son pràcticament tots cara amunt amb rampes de entre un 8 i un 14%.

Tot i que la temperatura es bastant fresca un cop passat el càmping ens treiem unes capes i ens quedem en màniga curta. Rampa rera rampa es comença a allargar el grup. Les màquines; Dopat, Maki, Sobrat i el Descender fan la primera escapada, a pocs metres el Sherpa i per darrera El de la Coixa, el Toni i l'Oscar més conservadors.

Ens aturem a l'Estany de Viada, a 1.000 metres a fer l'esmorzar, d'entrepans i trobem a faltar una birreta o beguda fresca. Es veuen uns núvols amenaçadors a l'est del Turó que sembla que ens vulguin fer la punyeta...

Seguim pujant pel Camí de les Planes, que de planes res de res, fins a tocar asfalt i encara queden uns 6 km fins dalt de tot i uns 500 metres acumulats. De cop ens veiem al vell mig dels núvols que es veien des de l'estany i resem per que al cim estigui seré i poder contemplar les vistes.

A falta de pocs metres fem un reagrupament per pujar tots junts i per sort em sobrepassat les boires i fa un sol radiant.

FEM CIM i ens omple aquella sensació d'haver fet alguna cosa especial, és indescriptible, no hi ha vistes, estem sols nosaltres el Turó de l'Home i un mar de núvols a pocs metres sota nostre que impedeixen veure res per sota nostre, però tot i així és impressionant.

Iniciem la baixada per asfalt, un 4 km fins a trobar el trencall que ens porta de nou al cor del parc natural, i la part més bonica de la ruta. Passem per fagedes amb uns colors intensos que semblen tretes de comptes, amb moltíssima fullaraca al terra, cosa que dificulta veure els rocs que s'hi amaguen, a estones afluixem el ritme només per contemplar la bellesa de l'entorn.

Ens quedem sense aigua i molt amablement la mestressa d'una masia ens omple els bidons d'aigua, cosa que agraïm ja que som incapaços de trobar una trista font "això que n'hi han varies".

Arriba un punt que trobem un rierol i decidim parar a fer fotos i a carregar energia.

Agafem asfalt de pujada uns quans km per enllaçar un camí de baixada que es va estrenyent fins a convertir-se en corriol "el primer del dia" però que ràpidament torna a eixamplar-se a camí.

A partir d'aquí, una sèrie de camins de baixades sense ceny on El de la Coixa el Descender i el Sherpa fan varies escapades per tornar a parar a re agrupar-se fins arribar al punt de partida.

Ens canviem de roba i anem a dinar al Restaurant Mª Rosa, que ja coneixíem del 2008 i que cuinen per "xupar-se" els dits a part d'un servei immillorable i fem una sobretaula molt llarga comentant de tot i més.

En la edició del 2008 el nostre gps ens va marcar 2.000 metres acumulats, i en aquesta edició per sorpresa només 1.700... com que no ho tenim clar fem la mitja i segur que ho encertem, el que és ven segur és que estem baldats...

text: Ivan

fotos: David

vídeo: Ivan