Per fi arriba la ruta llarga de l'any, la dels 100 punts. I s'ho val punt a punt tant per la distància com per la duresa i pels paisatges.

Si l’hi hem de buscar un defecte a la travessa, sens dubte, seria el “polvo” d’asfalt tant d’abans com després de dinar a Oix. Per la resta, l’atractiu de la ruta, és el sortir de mar i anar endinsant-nos mica en mica al Pirineu, el canvi de paisatges i fins i tot corriols i alguna trialera sorpresa, ja que no comptàvem trobar-ne cap, tot i que era apte per a tots els públics amb un nivell mitjà. No així el total de la ruta ja que per fer 120km de muntanya ja s’ha de portar uns quants kilòmetres a les cames de pre-temporada i més quan els últims 35 o 40 son d’una exigència física important.

El grup era molt compacte i amb un nivell molt similar i això feia que no hi haguessin pràcticament esperes i el ritme era més que acceptable tant pujant com baixant.

Arrenquem de Roses a les 6:50 amb una boira ploranera que fa que ens haguem d’abrigar per no agafar fred i comencem a pedalar travessant horts i pistes gairebé els primers 25 o 30 km. Tan sols guanyem 140 metres de desnivell acumulat fins al km 43 on parem a esmorzar al Centre Cívic de Cistella, molt aconsellable tant per preu com per qualitat. A destacar que el pa era boníssim.

A partir d’aquí comença realment la part seriosa de la Transpyr, amb un corriol de pujada on es guanyen fàcilment 200m  de cop i uns trencacames que tard o d’hora havien d’arribar.

Tot just abans de fer una trialera, trobem un parell de bikers que entrenaven per fer la Transpyr en competició i seguim el nostre ritme “descender total” no apte per “carreteros” com ells.

Abans de dinar ens enfrontem a la primera èpica del dia i formem dos grups, el Miquel i el Descender s’escapen en una pujada continua d’un 10% d’asfalt, molt i molt pesat. El Sherpa i l’Infiltrat, tocats per la calor, l’avorriment i la pròpia duresa de la pujada, pugen xino xano, incapaços de seguir el ritme de les bèsties pardes.

Uns km més amunt ens reagrupem tot just al començament d’un corriol de baixada força xulo, amb un final trialero de rocs i pedres on tot just al finar ens trobem un pont de pedra impressionant amb una riera on s’hi banyava la penya... El comentari del Descender va ser “hem hagut d’esperar 90km per trobar una trialera en condicions”

Fem les fotos de rigor, algun vídeo i ja som a tocar d’Oix on parem a dinar a l’Hostal de la Rovira, on prèviament havíem encarregat una mica d’hidrats de carboni en forma de macarrons, ja que els plats d’allà són els típics casolans de muntanya i força bons, però no els més indicats per un dia com avui.

Al la mitja horeta d’arribar a l’hostal, arriben els dos amics de ruta, en Josep i en Wayne i els vam convidar a seure a taula amb nosaltres i compartir experiències de ruta.

La segona matxacada del dia i la més important bé a continuació. Pugem per asfalt des dels 400 metres fins als 800 amb una rampa contínua que es fa inacabable degut als 32ºC, la manca de vent i un sol de justícia, i que ja portem 100 km a les cames.

El Sherpa, per variar, que havia anat tocat tota la ruta, es comença a veure el cul i sembla que l’hi desperten les forces. A bona hora... El Miquel i el Descender no afluixen i continuen amb bon ritme i l’Infiltrat sembla que toca fons i es va quedant enrere fins arribar al Coll del Salomó on per fi, recuperem pista.

Al principi fem una mica de baixada, cosa que fa que ens revifem tots plegats, però tot just és un miratge ja que comencen una sèrie de rampes del 15% durant 5km on passem dels 750m als 1150m d’atura. El més curiós del tema és que l’Infiltrat sembla que recupera forces, els dos bèsties que havien anat al davant afluixen un pel, castigats pel cansament i el Sherpa sembla com si no hagués fet cap km i puja com un tiro.

Passem per unes fagedes de compte de fades, amb els rajos de sol que s’escolen entre la fullaraca i que ens fan parar a fer fotos i gaudir de l’espectacle de la natura, que ja és d’autèntic Pirineu. Al sobrepassar els 1.100 metres comencem a veure prats de gespa verd intens, vaques i cavalls pasturant lliurement i muntanya i muntanyes en estat pur.

Per fi comença l’únic descens del dia i passem per llocs amb noms tant autèntics com el Collet d’Arrencafels, el Coll de la Bau i el Pas del Llop. Fem unes baixades per pista rocosa sense cap mena de seny “paberos matao” però la barreja de ganes d’arribar i la falta de força poden més que nosaltres i això ens podia haver jugat una mala passada, cosa que per fortuna no va succeir i amb tot el trajecte no varem haver de lamentar cap caiguda ni cop.

Arribem al càmping Vall de Camprodon i fem parada obligada per deixar passar un ramat de vaques i en un tres i no res ens plantem a Camprodon on travessem l’imponent pont de pedra i ens trobem a la Maria, que ens ha fet tota la logística i a la que l’hi hem d’agrair d’haver-nos portat a Roses i recollir-nos a Camprodon amb tota la paciència que això comporta.

Per la part mecànica hem de dir que hi va haver un parell de trencades de cadena del Miquel, que es van solucionar sense cap problema i una punxada del Descender que gràcies al líquid del tubeless es va tapar ràpidament i va poder seguir tranquil·lament.

En resum, 121km, 8 hores i 20 minuts, pedalant a un poc menys de 15km/h de mitjana, 12 horetes en total de ruta, uns 2.857 metres de desnivell positiu acumulat i una molt bona companyia han fet que tot plegat hagi valgut la pena.

L’any que bé intentarem fer una o dues etapes més ja que les coses no es poden deixar mai a mitges!!

text: Toni i Ivan

fotos: Miquel, Toni i Ivan