10 valents ens enfrontem al segon gran repte de la temporada. Després de fer una etapa de la Transpyr ens quedava la no menyspreable pujada al mític cim del Puigmal, a 2.913 metres d’altura. Ningú va quedar indiferent a la magnificència i la bellesa durant tota la ruta i sobretot als últims metres quan tot és roca viva, la Muntanya i el cel...

 Al igual que en la edició de 2012, sopem al Casino de Planoles i fem nit a l’alberg Pere Figuera, on el catxondeo abans de dormir va ser inevitable i més d’un no va dormir gairebé en tota la nit pel soroll d’alguna bèstia parda que esbufegava.

7:00am, no plou i no fa gaire fred. Engeguem a pedalar per asfalt fins a Dòrria a 1.500m, on el Sherpa, que era l’únic que repetia experiència ja els avisava de la duresa de les pujades i anava fent seny al grup i mirant d’alentir-ne el ritme, de vegades sense èxit, per tal de no cremar energia tontament ja que ens farà falta fins la última gota.

Tal i com anem guanyant alçada ens anem endinsant a un bosc de pi negre on el contacte amb la natura ens sorprèn veient uns cavalls salvatges i inevitablement fem un descans a fer fotos com bojos i algunes selfies de cara al concurs vigent. Reprenem la marxa amb algunes rampes dures fins que mica en mica els prats van guanyant terreny als arbres i de sobte s’acaba la pista i ens trobem pedalant sobre una catifa de gespa natural on es fa molt i molt feixuc avançar metres.

Fem la segona parada al Coll de la Creu de Meians, 1.995m i aprofitem per esmorzar i refer-nos una mica en companyia d’unes vaques que pasturaven tranquil·lament i que no es van poder resistir a vindre a xafardejar què fèiem a casa seva, tots com tontos fent selfies un altre cop, si és que...    com nens. És aquí on El de la Coixa se n’adona que té el canvi malmès i només pot posar el pinyó gran, cap problema.

Reprenem la marxa per una duríssima rampa de pedra i rocs, impossible per nosaltres de fer-la sobre la btt tret d’alguns replans i guanyem vora 200 metres amb patiment i quan sembla que s’ha d’acabar en comencen unes altres rampotes amb gespa que per variar també fem a peu, la majoria.

Tornem a pedalar, però ara ens toca la pujada més llarga i feixuga fins a les pistes d’esquí, passant pel Pas dels Lladres on un grupet de voltors lleonats ens sorprenen a pocs metres en vol rasant. És un moment d’aquells de comunió amb la part salvatge de la natura que fa que ens oblidem del patiment de la pujada per uns moments per gaudir de l’espectacle.

Mica en mica fem l’últim reagrupament a 2.500 metres, a la Tossa del Pas del Lladre, fem uns gels, unes barretes i encarem l’últim tram ciclable abans de la grimpada.

És aquí on hi ha una desbandada. El Violineru, el 200 i el Descender tenen pressa per coronar i es perden el moment “foto” als paratges més bèsties, amb rocs i tarteres arreu. La resta anem fent xino-xano.

El Maki, l’Alexeitor, Mr. Coixa i el Sherpa fem un segon grup i el Buxa el Litus i el Roger es queden un pel  enrere tot just als peus de la GRAN RAMPA a 2.630 metres, que aquesta sí, s’ha de fer btt a coll i fent parades per recuperar l’alè. Son 1.250 metres de camí de roca on es guanyen 300 metres de desnivell i el pendent mitjà és del 35% amb puntes del 47%.

Poc a poc anem arribant tots al cim del Puigmal, a 2.913 metres, el Roger i el Buixa arriben desfets però això sí, arriben !!

La temperatura al cim és millor que la de 500 metres més avall, cosa que s’agraeix ja que ens dona la oportunitat de quedar-nos-hi una estona a contemplar aquelles vistes de immensitat.

Tot d’una i per sorpresa de la prop de cinquantena de persones que érem al cim, apareixen 16 paios i paies a cavall. Els pobres animals van patir de valent a la baixada, on ens vam haver d’esperar a que passessin per iniciar la trialera de baixada, que és força tècnica i no apte per a novells. Qualsevol errada en aquest punt pot ser fatal, ja que dotzenes de pedres com fulles de ganivet et poden arruïnar el dia, la btt i el físic.

Tornem enrere fins al pas dels lladres i baixem com coets corriol avall fins a tocar pista i un cop a l’asfalt fem una variant per uns corriols pel vell mig del bosc que son la cirereta del dia.

Arribem a l’alberg, unes dutxes i un grupet que marxen, la resta ens quedem a dinar a l’estació i a fer els comentaris del dia, que unànimement ha estat GENIAL.

text: Ivan

fotos: Xavi, Litus, Alex

vídeo: Ivan