Els Bttrus em pujat pràcticament tots els cims mítics de Catalunya, però ens mancava el GRAN, el més bèstia, l'Únic i incomparable Puigmal, el sostre de Catalunya i si no m'erro, la muntanya més alta ciclable de la Península.

Sortim el dia abans, cap a l'alberg Pere Figuera on soparem i farem nit, al petit i preciós poble de Planoles.

6:00 am, sona el despertador, saltem dels llits i preparem els camel-back amb el necessari, barretes, fruits secs, l'esmorzar, força aigua, el paravents i un polar que tot i que som al Juliol allà dalt pot girar el temps i baixar les temperatures en picat de forma brutal en minuts.

6:48 am, iniciem la pujada. Sortim del poble tot pujant els primers metres acumulats i anem a buscar la N-152 cap a Dòrria. Tot i que les prediccions eren d'aigua, hi havia núvols però feia pinta de que d'aigua, res de res.

Passem per Dòrria, un dels pobles més elevats de Catalunya a 1.550 metres, amb unes rampes dins del poble del 18% que junt amb els 7.5km d'asfalt previ fan que l'escalfament hagi estat complert.

Agafem pista, pujant per variar, que avui toca pujar i de valent. El paisatge pirinenc és espectacular, els pins i els animals pasturant lliures.

Fem uns kms entre boscos, portem un parell d'hores pujant i decidim parar a esmorzar al costat d'unes vaques voltaven pels marges i un rierol.

Les forces estan al 100%, a part hi ha una motivació extra per la ruta i per l'entorn.

Seguim pujant i mica en mica ens adonem que els pins van desapareixent i els prats s'imposen i comencem a ciclar sobre verd que llastra un munt, som a 1.995 metres, al Coll de la Creu de Meians, i a continuació venen un parell de rampes de més del 20% amb rocs que fan que la majoria les fem a peu per estalviar forces, excepte el Dopat i el Sobrat que ho proven però abandonen al fer seny de que malbaratar energia allà dalt no és el més convenient.

Per si no n'hi ha prou, tornen a venir un parell de pujadots més, aquests sobre gespa, que ens fan decidir de fer una paradeta a recuperar l'alè.

Continuem pujant i pujant fins al Cim del Gorrablanc a 2.500 metres, baixem una mica, i abans de fer el Pas dels Lladres fem una altra parada, aquesta per fer un mos i uns estirament. Tenim la sort, o no, que fa molta estona que em superat la l'atura dels núvols i el sol brilla de valent. El fantasma de la pluja s'esvaeix per complert tot i que fot una rasca que al estar parats i haver-nos refredat, ens em de posar el paravents.

Ja som al Pas del lladres, a 2.600 metres i a partir d'aquí el camí que farem l'haurem de desfer després ja que aquí és on iniciarem la baixada per la part est.

Trobem unes pistes d'esquí de base a la part francesa, ja que som al vell mig de la frontera, i la pista es transforma en corriol. Les vistes son apostoflants...

Aquest corriol te trams de roca força tècnics que si no fos pels barrancs i tarteres que hi ha ambdós costats seria una delicatessen pels trialeros, tot i que el Sherpa ho va provar però també va posar seny, la caiguda per allà no es sap on pot acabar...

El corriolet ens deixa al peu dels últims 200 metres "verticals" en una pujada que no deu arribar al kilòmetre. Btt al coll i gas amunt, però les forces ja no estaven per tirar gaires coets, i la pujada per les rampes que superaven el 30% de graveta i rocs ho feien molt feixuc.

El Sherpa que te un turmell fotut, el Dopat i el Physio abandonen les btts i les deixen "per desconeixença" a falta de només 300 metres del cim. Si ho arribem a saber pel que quedava les hauríem pujat fins dalt de tot.

La Bego i el Sobrat tiren amunt bici al coll...

Últims metres i per fi veiem la creu i la fita que marca el CIM. És emocionant, ja som dalt, les sensacions son indescriptibles, ens fem abraçades, ens omplim de la energia que desprèn la muntanya i ens quedem bocabadats amb les vistes i amb la magnitud de tot plegat.

Per la banda Catalana pujaven els núvols en vertical al impactar contra el cim del Puigmal i per la banda Francesa sol i vistes espectaculars...

No volem marxar d'allà, però la sensació tèrmica és de 2 o 3 graus i bufa un vent fort que fa que amb pena deixem aquell preciós indret per iniciar el descens.

La trialera és d'infart, no es pot fallar ja que l'ostia pot ser descomunal, un petit error i totes les roques son tallants i miren cap a tu. El Sherpa i el Sobrat s'ho passen pipa fins baix, no sense parar a fer una foto a la única placa de neu que hi ha.

Corriol avall i una mica de pujada fins a les pistes d'esquí i tornem al Pas dels Lladres, on ens comencen a envoltar els núvols i la visibilitat es torna nul·la.

No tenim clar el camí ja que el GPS ens marca que anem be, però no veiem ni corriols ni camins, ens llencem a l'aventura i finalment trobem un corriolet que sembla que és el bo.

De cop desapareix altre cop el corriol i camp a través anem baixant fiant-nos del track que portem i per fi agafem camí entre vaques i finalment pista de GASSSSSS...

Trobem unes roquetes, fem foto, i un pel més avall anem a petar a una carretereta de muntanya que fem gas a fons, o millor dit, cames a fons, fins a Planoles.

Ens acomiadem del Sobrat i la Bego que marxen per motiu horari i el Physio que ja està millor del mal d'altura, el Dopat i el Sherpa decidim quedar-nos a dinar a Ventolà, a Ca l'Anna on tot i ser passades les 3 de la tarda i tenir ple, ens van fer un dinar de farts, peus de porc, cabrit... en fi, recuperar energies.

La Experiència a estat única, no sé si ha estar el mal d'altura o que ens ha embruixat la muntanya, però de ven segur, ens tornarem a veure !!

text: Ivan

fotos: David

vídeo: Ivan