|
|
 |
25-Febrer-2012 Igualada - Santes Creus - Igualada
La segona ruta del calendari ja és al sac.
I encara ens tremolen les cames. Ha resultat bastant dura però ja ens ho esperàvem. No en teníem referències ja que no coneixem ningú que l'hagués fet amb anterioritat, per tant ha estat una experiència molt i molt gratificant.
6 valents ens trobem a les 9h on sempre, ja esmorzats i amb ganes de marxa. Emprenem la ruta direcció la Llacuna, a ritme conservador, on ens trobarem amb el Recautxutat que estava de reten al curro fins les 10h i ens acompanyarà des d'allà.
Seguim cap al Coll del Corral amb alguna rampeta que de n'hi do i es comença a intuir el que serà el tipus de sol que ens acompanyarà durant molts km, un terra rocós i pedregós que fa que a les pujades no aconsegueixis de tenir un ritme constant i haver d'estar tota l'estona en tensió per tal de no caure i tampoc pots avançar gaire ràpid als plans per culpa de la disposició dels rocs al terra.
Tota la refotuda Serra d'Ancosa és igual de pedregosa fins pràcticament arribar a la font de Jobany on parem a fer unes barretes i reomplir bidonets. Més endavant trobem Sant Jaume de Montagut, on parem a fer unes fotos de la imponent ermita.
El Maki i el Sherpa discuteixen per on continuar, si seguint el track tal i com ho tenim al GPS o per un GR que varen fer en anterioritat amb el Traka amb senders i trialeres. Finalment guanya la opció del GPS ja que no teníem al 100% clara la alternativa. Si mai fem una 2ª edició farem les trialeres a la anada i la pista de tornada.
Continuem uns metres per asfalt i altra cop entrem en una pista pedregosa, no tant com la d'Ancosa però deu n'hi do. Conforme anem baixant ens anem acollonint només de pensar que per aquí unes hores més tard hauríem de pujar-hi.
El Moises fa gala d'un estil baixant envejable, es noten els anys de competició. Les rampes de baixada, plenes de rocs i grava, no eren del tot idíl·liques, tot i així tots varem anar força ràpid.
Un cop a baix al pla el ritme s'incrementa "que hi ha gana" i de lluny ja podem veure la imponent silueta del Monestir de Santes Creus.
Arribem al poble i anem ràpidament cap al Restaurant Catalunya on molt amablement ens cedeixen el garatge per tancar les btts i s'hi menja prou be i variat.
Encara a mitja digestió pleguem veles i ens acomiadem del Moisés que només feia mitja ruta i l'Infiltrat diu que també es queda, tots dos pateixen d'esquena i la ruta d'avui, plena de rocs i pedregosa, no els faria cap favor a tots dos.
Els 5 herois que quedem ens ho prenem amb filosofia i arrenquem xino-xano cap el camí de tornada. 4 o 5 km més amunt més d'un aprofita per dopar-se "res d'il·legal" per poder suportar be la dura ascensió que venia. Amb ja 50 km a les cames, ens ve una pujada continua d'uns 20 km, per la mateixa malparida pista pedregosa que havíem baixar hores abans.
És allà on el David dels Correcamins Btt es va començar a trobar malament, possiblement falta de rodatge sumat a la duresa de la tornada van fer que les passes literalment putes.
Tots en un moment o altre van haver de fer fiasco, les pedres soltes i el fort pendent feien molt difícil una pujada controlada en les rampes més dures.
Un cop arribem a Montagut, les pujades es tornen més suaus i fem una parada per tornar a reomplir bidonets a la mateixa font de l'anada. Descansem uns minuts, ens tapem que ja comencen a baixar les temperatures, i engeguem la baixada de la Serra d'Ancosa. El cansament i les fortes vibracions del manillar al passar pel pedregam de les llargues baixades feien estralls als braços i cames.
De postres el Sherpa es passa un camí i fem uns metres extra de pujada...
El David ja no podia més i pren la sàvia decisió d'avisar al seu germà que el vingui a buscar a La Llacuna.
Ja amb els llums encesos "que varem ser previsors", deixem al company al coll de la Creu i seguim per uns minuts "a sac" semblava que no portéssim tota la canya que realment portàvem a les cames. Segurament per refredament "ja que anava de curt" el Sherpa nota una punxada al genoll dret i l'impedeix de seguir aquell ritme brutal que s'havia imposat, així doncs tornem a la moderació i ja en plena nit baixem la Portella i en arribar a Montbui tots coincidim en lo bé que ens ho havíem passat, ja no per la ruta, que realment no val gaire la pena visualment parlant, sinó per la èpica i la duresa d'aquesta. Deu ser qüestió de masoquisme ja que estàvem petats i molt contents...
Gaire be 100 km i més de 2 mil metres verticals acumulats, son paraules majors, però en bona companyia tot és possible.
text: Ivan
fotos: David
