No he fet mai cap crònica en primera persona, però aquesta odissea crec que s'ho val.

Segons els comentaris de companys d'altres colles que ja l'havien fet, teníem clar que la ruta és molt dura. Però les condicions que esperàvem no eren pas idíl·liques, les previsions eren de tempestes i ja feia 2 dies que plovia per la zona. Per tant sabíem que anàvem a patir.

Sortim a les 6:45 per Can Roca i comença a ploure moderat, així que parem i ens posem els impermeables, i cap problema, això ja ens ho esperàvem. Fem la primera “pujadeta”, als molins de la Serra de Rubió i jo començo a tenir males vibracions. L'entrenament realitzat l'últim més i el descans de 5 dies previ a l'event, semblava que no havia servit de res, ans al contrari, les cames no em responien degudament i les pulsacions sem disparaven.

Seguim planejant i baixant fins a Mas del Tronc, agafem el corriol, que tot i la pluja es passa prou be i en menys de dos hores ens plantem a Sant Pere Sallavinyera on parem a La Pala a esmorzar. Havia deixat de ploure, però anàvem xops i amb fred. Tot just a l'entrar, la mestressa acabava d'encendre un foc a terra i amb el seu permís, fem una estesa de guants, mallots i sabates molles i fem un àpat lleuger. Gràcies a això s'asseca tot i com que ja no plou canviem els impermeables pels paravents.

Fem la segona pujada, Castell de Boixadors, tothom porta un bon ritme, menys jo, les males sensacions es tornen en un patiment exagerat, i no hi ha forma de baixar de 170 pulsacions, estava emprenyat amb mi mateix i no entenia el perquè de tot plegat, les cames semblava que m'anessin a petar.

Coronem Boixadors, i tot seguit ve una altra pujada d'un km fins la Serra Pal i una de 2,5 km fins Pinós, no milloro i la resta van com un cohet. Seguim pujant i baixant fins a Òrrius i 6 km de pujades més. Em desespero...

Per sorpresa de tots ens plantem a un corriol, un pel tècnic i molt maco que ens deixa a al llac de l'Alzina, l'entorn és preciós i això em fa reviure per uns instants, mentre que al 200 l'hi agafa la primera rampa a les cames. Fem uns minuts de relax, ens dopem una mica “amb coses legals” i gasss.

Un altre corriol està barrat per un femer i no trobem la continuació, després d'una ullada travessem pel costat de la merda i empalmem el GR de nou.

Tot just abans d'entrar a Solsona, el Colom es despenja del grup amb una espècie de pájara. Per sort arribem al punt de dinar “Restaurant el Trabucaire” on es refà del tot engolint una cocacola a sant Hilari. Dinem pasta i arrossos i estic a punt de trucar al rescat per que em vinguin a buscar. En comptes d'això em trec les perneres i sembla que la sang em comença a circular per les cames...

Reprenem la marxa per encarar la part dura de la ruta. Comencem pujant per un camí força xulo i amb riuets per tot arreu. El temps ens va respectant i per sorpresa meva les cames em comencen a funcionar i el cor batega perfectament sense pujar de voltes. El Gps pita, tinc marcada un altre pujada, 3,5 km de rampes fins a Sarri. No m'ho puc creure, vaig com un tiro i dedueixo que les gomes de les perneres m'estaven tallant la circulació a les cames i m'havien fet patir com un cabró els primers 80 km.

Som a 1.000 metres d'altura i per desconsol de tots, baixem per tornar a 900, per tornar a pujar a 1.000, per tornar a baixar a 875... i així un parell de cops més.

Altre cop el 200 amb rampes, i força dures, al que se l'hi suma el Merengue amb rampes als bessons...

Arribem a un punt després d'una gran baixada empedrada que ens trobem un senyor riu. És la riera de Canala, que degut a les pluges baixava aigua a sac i amb violència. No entenem el gps del tot i tornem enrere sospitant que hi havia una alternativa al riu, pugem vora 1 km per la duríssima pujada que havíem baixat, a peu, i quan veiem que no portava enlloc veiem que no queden més nassos que travessar el riu...

El primer és el Merengue que ens avisa de la força de l'aigua i que ningú intentés passar muntat a la btt. L'hi fem cas i el Maki i jo fem el mateix. Apareixen el Colom i el 200 “que ja abans havien pillat en un altre riu, i travessen sense problemes. Tots xops de peus. I torna a ploure...

Som al principi dels últims 11 km de pujada, i quina pujada mare de Deu. Les primeres rampes de pedres i rocs no hi ha més pebrots de fer-les a peu. Guanyem alçada amb molt de patiment i ens sorprèn l'amic Colom que és l'únic que té nassos de pujar aquelles maleïdes rapes sobre la btt mentre la resta ho fem a peu i ens fem creus de lo fort que està el paio. Per altra banda al Maki l'hi agafa la tonteria del mal d'altura i comença a cantar cançons d'aquell grup de la infantesa “parxís”, cosa que fa que ens pensem que el tio a tocat fons i se l'hi a anat la castanya del tot.

Prop dels 1.200 metres segueix pujant però amb menys violència fins que trobem asfalt prop de Canalda on per desesperació comença a pedregar. Pit i collons, seguim pujant i pujant fins a pocs metres de la carretera de Coll de Jou on la pedregada s'intensifica de tal manera que hem de aixoplugar-nos sota uns arbres. Els habitants d'una casa propera es fan creus de veure 5 bttrus en aquestes condicions tant dures i ens diuen que “només” falten 5 km fins a coronar.

La temperatura baixa en picat, sospitem que no hi ha més de 2 o 3 graus i allà estem tots més xulos que ningú en roba d'estiu i poca cosa més que l'impermeable i les ganes d'arribar.

Fem cim al Coll de Jou, a 1.460 metres i comença el veritable calvari. El que havia de ser una plàcida baixada per asfalt fins a Sant Llorenç es converteix en una trampa de fred i vent glacial que fa que el nostre cos comenci a tremolar sense control. Els prop de 4 km de baixada es van convertir el la part més dura del dia. No ens notàvem les mans, els peus, les cames... llavis morats i la musculatura congelada.

Fem varies parades per intentar sense èxit entrar en calor i el Colom passa de tot i tira de cop fins a la meta on para al primer bar i quan el veuen entrar l'hi deixen posar les mas sota l'aigua de l'aixeta freda i segons ell la notava bullint.

La resta ens trobem a l'equip de rescat, la Maria i la Carme ens donen roba seca i ens anem a canvia al bar on després d'una hora sembla que entrem en calor.

De ven segur si ens diuen el que hauríem hagut de patir avui, NO l'haguéssim fet. Però un cop hi ets, ja es sap que no hi ha marxa enrere. Si no fos perquè estimem aquest esport, les muntanyes i en certa mesura el patiment, possiblement ens vendríem les bicis i ens dedicaríem a jugar al billar o alguna cosa més relaxada. Però no és el cas, i de ven segur que aquesta no serà la última.

 

text: Ivan

fotos: Toni P